- Jurat del premi Liberisliber 2013 (4 d'octubre a Besalú)
El jura en destaca 'els aspectes més remarcables de “Viatge a l’illa dels pingüins” són la passió i la diversitat. La passió que mou els personatges (passions tan humanes que són inexcusables: la passió per conèixer, per saber, per decidir el propi destí) i també la passió que l’autor sent pel planeta i els seus misteris (una passió hereva de les novel·les d’aventures del dinou i que s’encomana al lector, qui resta absort davant l’inesgotable meravella que és la terra)'. (vegeu http://www.elgarrotxi.cat/29597)
- Cristina Mora, agent literària
'I no sembla que sigui una primera novel.la, tret d’alguns detalls, si no que més aviat tenim la sensació d’estar davant d’un autor amb una carrera literària al darrera. L’ús del vocabulari, l’encaix de totes les peces de la trama, la història en si, aconsegueix que ens quedem enganxats al llibre i un cop arribats al final, un final sorprenent, ens dóna una novel.la molt rodona amb molt bon gust de boca i que ens segueix acompanyant més enllà de la seva lectura. Això és literatura.'
- Llibres en Directe, ressenya a
http://www.directe.cat/llibre-en-directe/329127/ressenya-viatge-a-l-illa-dels-pinguins
'Viatge a l’illa dels pingüins manté la tensió de la trama a cada pàgina, amb una recreació i descripció de paratges i ambients molt minuciosa i, sobretot, una intensa descripció d’elements de la natura: els mateixos volcans, les plantes, la fauna (els pingüins protagonistes dels títol), tot utilitzant un llenguatge treballat, a voltes massa tècnic i científic.'
'Estem, en definitiva, davant d'un dels grans llibres de l'any i que, de fet, ja va ser reconegut com a tal amb el premi de la fira d'editorials independents Liberisliber el passat mes d'octubre.'
- Joan-Carles Martí i Casanova, des d'Elx, en fa aquesta ressenya a Núvol
http://www.nuvol.com/critica/dislandia-al-pacific-sud-tot-passant-pel-pirineu
'Com tothom sap hi ha novel·la que es resisteix a caure de les mans fins que no heu arribat al darrer mot imprès. N’he descobert una –acabada de publicar– i l’hauríeu de llegir.'
'Si calgués encunyar un nou terme per a aquesta prosa –rica i planera alhora– m’atreviria a dir que som davant del primer thriller etnobotànic del que tinc constància.'
- Marcel Fité, en fa una ressenya a la revista Llengua Nacional, número 83
'La geografia i la biologia compromeses solquen una bona part d’un llibre en què la natura, amb tota la seva riquesa i diversitat, i les espècies amenaçades o desaparegudes, hi tenen un paper destacat, com també l’hi tenen la història i les tradicions. '
- David Vila i Ros en fa una crítica (també publicada a la revista Lletres) al seu blog 'Malgrat la boira'
http://davidvilairos.blogspot.com/2013/07/com-dins-dun-volca.html
'Llegir Viatge a l’illa dels pingüins és doncs, també, una manera de descobrir espècies remotes –o fins i tot extingides, com els pinguinus impennis, que són el punt de partida de la novel·la–; recórrer els principals paratges d’Islàndia i alguns dels cims més emblemàtics d’arreu del món, talment com si tinguéssim a les mans la guia que té encomanada el protagonista; o bé, fins i tot, aprendre aspectes tècnics de l’alpinisme que generalment només són a l’abast d’aquells que practiquen esports de muntanya.'
D’Islàndia al Pacífic Sud tot passant pel Pirineu
- Lluís Anton Baulenas en fa una recomanació a l'Arallegim.13 juliol 2013
'Viatge a l'illa dels Pingüins , de Bernat Gasull (Voliana), llibre d'aventures, a cavall entre els Pirineus i Islàndia, emocionant recorregut que parla d'extincions (la dels pingüins, la de l'ànima de les persones)'
http://www.ara.cat/premium/llegim/lestiu-tota-cuca-lectora-viu_0_955104527.html
Joan-Carles Martí i Casanova. Elx. / 2.05.2013, text sencer al Núvol.
Com tothom sap hi ha novel·la que es resisteix a caure de les mans fins que no heu arribat al darrer mot imprès. N’he descobert una –acabada de publicar– i l’hauríeu de llegir. Amb Viatge a l’illa del pingüins Bernat Gasull i Roig demostra que n’haurà d’escriure altres. Un gran novel·lista acaba de descloure’s davant dels nostres ulls.
La retina de lector queda amarada per aquesta habilitat innata de l’autor per desplegar la trama. Passareu dels glaços àrtics, a la tramuntana pirinenca i als vents imprevisibles del Pacífic Sud. Per arrodonir les expectatives hi haurà un final que us sorprendrà i que us deixarà meravellats. Us preguntareu si, de debò, heu entès el que heu llegit. Tornareu a analitzar-ho perquè no n’estareu gens segurs i rumiareu mentre tot cau pel seu pes. Per això, les lletres catalanes han de donar la benvinguda a aquest narrador d’excepció i d’alta volada. Quines són les fustes que basteixen aquestes expectatives tan altes? Quins són els grans encerts i –d’haver-ne– els petits desencerts que caldrà revisar o prendre’n nota?
Caldrà partir dels components que conformen la biografia de l’autor. Bernat Gasull i Roig és biòleg, per ofici i devoció; un militant activista, un foll de la llengua catalana que abasta –mitjançant la seua escriptura– tot el temps i l’espai: de l’Edat Mitjana fins ara; de Salses a Guardamar alhora que navega devers les illes de la mar Catalana; és un alpinista i home d’alta muntanya, com son germà Martí, mort al Manāslu –la Muntanya de l’Esperit al Nepal– l’any passat. No endebades li dedica el llibre amb el més gran dels homenatges: el del geni que es dóna en molt poques famílies i que, de forma esparsa, es duplica. Som davant l’home de les moltes geografies, que reflecteix l’esplendor de la flora i la fauna de les regions del planeta que trepitja. Hi trobareu una predilecció pel món de les aus. La seua col·lecció d’ocells i paisatges escollits us colpiran a la bestreta. Per la meua banda, hi vaig trobar moltes concomitàncies amb el que a mi m’interessa descriure.
Si calgués encunyar un nou terme per a aquesta prosa –rica i planera alhora– m’atreviria a dir que som davant del primer thriller etnobotànic del que tinc constància. És un thriller perquè l’autor provoca l’angoixa psicològica que fa que el lector es demane què li passarà al protagonista. Així, –i sense fer malbé la lectura que haureu de fer vosaltres– un català rep l’encàrrec, a Itàlia –quin millor lloc?– de fer un llibre sobre els volcans d’Europa. Més enllà dels efluvis del Vesuvi o de l’Etna, acabarà per enfilar-se Öræfajökul amunt: el volcà en actiu més important de l’Illa del Gel. Hi coneix un islandès enigmàtic que desapareix després d’una allau que els arrossegarà a tots dos rost avall. L’herència, però, serà un manuscrit –escrit en català de la Renaixença– que el menarà a una illa protegida al peu d’un volcà del Pacífic Sud: el Nomledalog, que no és una altra cosa que la Gola del Món.
Un segon fil narratiu –una història dintre la història– passa al Pirineu del segle XIX i té com a protagonista una dona: li diuen Malhalta i ¿no ho estem tots, de malalts, alhora que hi intuïm el mal d’alçada o de muntanya? Una catalanitat pirinenca sense macar, plena de rondalles i de llegendes contades per éssers amb vides dures i cotna als colzes i als garrons. Tot això haurà de confluir, d’alguna manera, en un riu cabalós gràcies a una brúixola de poders màgics. El lector es preguntarà quan, on i per què? Mentrestant, uns pingüins extingits a mitjan segle XIX poblen la portada del llibre i us ronden des de les primeres planes.
El llibre està clafert de passatges d’una alta resolució literària. Això no obstant, us trobareu algun episodi enciclopedista més àrid –més per la llargària d’aquestes explicacions extratextuals que no pas pel seu interès pedagògic–. D’altra banda, el català de l’autor és magnífic però hauria merescut la polida final que tot gran novel·lista mereix. Malauradament, com passa sovint amb les petites editorials catalanes, es troba a faltar un corrector final, siga dit amb el millor dels ànims constructius cap a l’aventura meritòria d’editar autors novells. És un mal que s’escampa, cal guarir-lo i s’ha de poder denunciar. L’excel·lència fa que la qualitat puga resplendir. La crisi no és cap excusa per estalviar passes imprescindibles en qualsevol llengua i cultura: però, aquí i ara, molt més necessaris per intervinguda.
Aquestes menudalles no li lleven cap mèrit a la grandesa del nou escriptor. Tot això és esmenable en una segona edició que, n’estic convençut, s’haurà de fer. És el millor premi que podria tenir una prosa catalana amb nervi, que sap crear la tensió necessària per seguir amb l’aventura fins al darrer punt. És el català de tothom que ens omple de goig i ens sedueix. És el retorn a la millor tradició dels grans escriptors barcelonins que sembla malviure, massa sovint a l’hora d’ara, a les cotes més baixes del Llobregat pel que fa a l’estretor del seu delta. La redacció és bastida de frases curtes i àgils, d’una gran riquesa de lèxic i d’una sintaxi diàfana i clara que no entrebanquen la lectura, ans l’empenyen cap a la glòria.
El món fictici d’en Bernat és poblat d’amors, però també de dimonis i de mals esperits, de somnis, de quimeres i d’albats que moren enjorn per esdevenir estels fugissers. Les dones d’aigua són goges amb poders sobrenaturals. La dona és al centre de la narració malgrat que l’altre protagonista siga un home. I l’enyor hi és: i tant que hi és cada vegada que sura!
Al capdavall, Bernat Gasull i Roig hereta dos grans cognoms de la literatura catalana del segle XV. Els valencians Jaume Gassull i Jaume Roig. Si el primer escrigué Lo Somni de Joan Joan el segon s’atreví amb L’Espill o Llibre de les Dones. Aquestes famílies –arribades i arrelades al País Valencià– potser tornaren a Catalunya més endavant. Així, cal crear sempre un imaginari col·lectiu que ens incloga a tots en un flux recíproc que mai no s’acaba. Els camins més ferms de la literatura catalana tornen a ser fressats amb vigor amb aquest Viatge a l’illa dels pingüins. Paraula de cavaller.
Gasull i Roig, Bernat, Viatge a l’illa dels pingüins, Voliana Edicions, Argentona, 2013
Viatge a l'illa dels pingüins
Cristina Mora- agent litterària
juliol 2013
http://www.cristinamora-litagency.com
Llegint la novel.la ens quedem meravellats de l’imaginari del seu autor que beu directament de les seves aficions, la muntanya i l’ornitologia. Però evidentment això no seria suficient si no sabés posar-ho per escrit.
I no sembla que sigui una primera novel.la, tret d’alguns detalls, si no que més aviat tenim la sensació d’estar davant d’un autor amb una carrera literària al darrera. L’ús del vocabulari, l’encaix de totes les peces de la trama, la història en si, aconsegueix que ens quedem enganxats al llibre i un cop arribats al final, un final sorprenent, ens dóna una novel.la molt rodona amb molt bon gust de boca i que ens segueix acompanyant més enllà de la seva lectura. Això és literatura.
A estones recorda en Jaume Cabré, primer per la riquesa de vocabulari i per l’ús del català, però també per aquesta estructura d’anar canviant en el temps i d’història, sobretot els canvis en el temps (com a L’ombra de l’eunuc o a Jo confesso), i que en Bernat Gasull no arriba a l’extrem de fer-ho a mitja pàgina (però potser hi arribarà algun dia) i que en cap cas vol dir que sigui una còpia, però que és un estil propi d’una manera d’escriure i d’encabir històries que es relacionen en la distància del temps. En podem dir fins i tot un gènere dins del gènere de la novel.la.
El fet que sigui una novel.la que viatja a Islàndia, Itàlia, Nova Zelanda, i el Pacífic, però també a Catalunya (molt bonica la picada d’ullet a Xesco Boix, sobretot pels lectors d’una generació) també la fa més universal, i l’enllaça amb novel.les de tradició més europea i que la pot fer interessant per a editors d’altres països, una qüestió que molts autors catalans no tenen en compte. I en una època que els thrillers estan de moda (és un gènere que sempre ha tingut els seus adeptes, però des de fa uns anys amb tota aquesta fornada de novel.la negra, especialment nòrdica, encara més) el situa dins del gènere però al nivell més alt perquè és una novel.la intel.ligent. . No és el thriller a l’ús, ni tampoc entra dins de la tradició nòrdica però l’autor sap mantenir el suspens en cada pàgina i fins al final, tot i intercalant una història dins d’una altra.
Suposem que el nom de la protagonista, Mahalta, no ha estat escollit a l’atzar, si no que és homenatge al gran poeta lleidatà, que mai ha tingut el reconeixement merescut, Màrius Torres, i al seu poema Cançó a Mahalta. Mahalta és un nom de dona usat a l’edat mitjana. Aquest nom i la protagonista que el porta ens fan de lligam entre el present i el passat, que comença i acaba en un país i que en el llibre és una història dins de la història; el què els anglesos anomenen “a story within a story”..
Potser la única crítica que li faria és que fa servir tots els registres de les variants catalanes, “nen, nin, xiquet..” per exemple, i això de vegades despista una mica; ja que els personatges no són de diferents llocs dels Països Catalans, hauria de fer servir una variant i sense por ni angúnia si és la variant oriental, el lector ho agrairà.
I la crítica a la editorial és que el text necessitava una correcció abans d’anar a impremta i sap greu per què ja a la primera pàgina hi ha errades que fan mal als ulls.
Llibres en Directe, des 2013
http://www.directe.cat/llibre-en-directe/329127/ressenya-viatge-a-l-illa-dels-pinguins
“El dia 3 de juny de 1884, un bot amb catorze homes es dirigeix a un petit illot volcànic davant la costa d’Islàndia per caçar els darrers exemplars d’una espècie que es troba al llindar de l’extinció. Anys més tard, és en aquesta mateixa costa on un altre home és a punt d’enllestir un encàrrec singular: pujar d’un en un tots els volcans més emblemàtics d’Europa. Islàndia és el començament d’una aventura on el més arriscat no és fer el cim, sinó allò que, pujant-lo, et pots arribar a trobar: allò que no volies ni podies imaginar.”
Aquest podria ser el suggerent resum de la primera novel·la de Bernat Gasull, Viatge a l’illa dels pingüins. En tot cas, aquest resum ens dona només uns apunts del que és aquest llibre. Partint, efectivament, d’una trama novel·lística, Viatge a l'illa dels pingüins és una novel·la d’aventures i intriga, un llibre de viatges, una obra de natura.....
Hi ha llibres que desprenen una màgia especial. En el cas de Viatge a l'illa dels pingüins, aquesta màgia ens remet a aquelles lectures que llegíem de joves, aquells llibres d’aventures que ens atrapaven a la xarxa de les seves pàgines que ens transportaven en el temps a terres llunyanes, inabastables i poc conegudes. Aquells llibres ens situaven en èpoques generalment passades, mai viscudes, en tot cas. Ens endinsàvem en la narració i manllevàvem el paper al protagonista, tal era la nostra passió pel que llegíem. De fet, no podíem només llegir, n’havíem de ser els protagonistes. Alberto Manguel escrivia aquestes sensacions de la següent manera: “Recuerdo el placer sensual de llegar al final del libro y luego sonar despierto con los personajes (si me gustaban) durante muchos días imaginándome la continuación de sus vides y finales distintos”.
Alguna cosa té, efectivament, de tot això el llibre de Bernat Gasull, a partir de l’encàrrec editorial que rep el protagonista d’escriure un llibre sobre els grans volcans d’Europa. A Islàndia ha de socórrer un islandès misteriós (potser irreal?) que desencadenarà tota la història, amb una brúixola misteriosa que ens guia a través del món, de les terres nòrdiques als Pirineus catalans i fins a una ignota illa del Pacífic, i un manuscrit que ens portarà del segle XIX a l’actualitat. Amb una trama densa, que guanya en intensitat a mida que passen les pàgines, l'autor sap combinar perfectament l'exotisme que donen els grans espais naturals (i que li atorguen aquest deix de novel·la d'aventures), amb una part més propera geogràficament i pel que fa al personatge.
Viatge a l’illa dels pingüins manté la tensió de la trama a cada pàgina, amb una recreació i descripció de paratges i ambients molt minuciosa i, sobretot, una intensa descripció d’elements de la natura: els mateixos volcans, les plantes, la fauna (els pingüins protagonistes dels títol), tot utilitzant un llenguatge treballat, a voltes massa tècnic i científic. Aquest ric vocabulari, ens obliga, en tot cas, a mantenir l’atenció ben desperta i manifesta la doble tasca professional de l'autor, com a biòleg i també relacionat amb tasques de promoció de la llengua. Això fa Viatge a l'illa dels pingüins tingui també un vessant de difusió de la natura, de voler ensenyar-nos la riquesa i complexitat del que hi ha al nostre voltant (lluny però aprop en un món globalitzat) i que ens obliga a lluitar per la seva conservació.
Estem, en definitiva, davant d'un dels grans llibres de l'any i que, de fet, ja va ser reconegut com a tal amb el premi de la fira d'editorials independents Liberisliber el passat mes d'octubre.
Viatge a l'illa dels pingüins
Marcel Fité, a Llengua Nacional, número 83, 16062013
'L’autor d’aquesta obra ens mostra les seves inquietuds de viatger i la fascinació que sent per conèixer nous paisatges i països. La geografia i la biologia compromeses solquen una bona part d’un llibre en què la natura, amb tota la seva riquesa i diversitat, i les espècies amenaçades o desaparegudes, hi tenen un paper destacat, com també l’hi tenen la història i les tradicions.
Una de les parts del relat que més impressionen és la que ens narra l’extinció del pingüí gegant del nord, una part que el narrador associa amb la seva pròpia peripècia vital: [...] A partir d’aquest punt, comença el viatge que, tal com adverteix la solapa del llibre, «ja és una altra història».'
Com a dins d'un volcà
David Vila i Ros, 3 de juliol 2013 al blog 'Malgrat la boira' i a la revista 'Lletres'
Escriure una guia sobre els volcans més representatius d’Europa és l’encàrrec que rep el protagonista de Viatge a l’illa dels pingüins, l’òpera prima de Bernat Gasull i Roig. De vegades, però, els encàrrecs, lluny de ser aliens a qui els ha de dur a terme, esdevenen l’oportunitat per descobrir, ja no només quelcom que ens és del tot desconegut a priori, ans també allò de més ocult que hi ha en tots nosaltres, allò que ni tan sols ens atrevim a dir-nos en veu alta. Els volcans, amb la seva presència majestuosa, enigmàtica i, alhora, amenaçadora, menen el personatge principal cap al centre de la Terra i, paral·lelament, l’immergeixen en un viatge introspectiu cap als indrets més recòndits del seu inconscient.
La trama, que arrenca amb l’ascenció a l’Öræfajökull, el volcà més alt d’Islàndia, pren un gir decisiu quan el protagonista, en plena tempesta, troba un misteriós muntanyenc ferit. L’encontre serà el punt de partida d’un viatge a la recerca d’una resposta; un viatge en l’espai, fins a les antípodes, i també, en certa manera, en el temps, mercès a uns papers que ens traslladen als Pirineus de mitjans del segle XIX. Les vivències personals, que es barregen amb elements de les mitologies catalana, islandesa i polinèsia, ens fan endinsar en una història intensa i a l’ensems dinàmica.
Amb un lèxic exquisit, Gasull, biòleg de formació que es dedica a tasques relacionades amb la promoció del català, demostra tenir un ampli coneixement dels paisatges que descriu, fruit, en gran part, i com s’encarrega d’aclarir al final del llibre, de les explicacions rebudes del seu germà Martí, el reconegut fundador de la Plataforma per la Llengua i alpinista experimentat que va perdre la vida a l’Himalaia. Llegir Viatge a l’illa dels pingüins és doncs, també, una manera de descobrir espècies remotes –o fins i tot extingides, com els pinguinus impennis, que són el punt de partida de la novel·la–; recórrer els principals paratges d’Islàndia i alguns dels cims més emblemàtics d’arreu del món, talment com si tinguéssim a les mans la guia que té encomanada el protagonista; o bé, fins i tot, aprendre aspectes tècnics de l’alpinisme que generalment només són a l’abast d’aquells que practiquen esports de muntanya. I, enmig de tot plegat, a mode de cirereta, una fugaç aparició de Jacint Verdaguer, la trajectòria del qual Gasull ha estudiat amb profunditat. Una novel·la completíssima per un autor que té moltes coses a dir.
